Les nostres vides canviaren abans que les nostres passions, i primer s'endinsà en El Mar de Blai Bonet, que el rebia a Cala Figuera, i després recorregué món amb en Toti Soler i n'Esther Formosa. Es féu poeta i es féu rapsode -si és que no s'hi neix-, i jo li seguia la pista com una voyeuse que ja no competeix.

En Carles guanyà l'Ausiàs March per Els joves i les vídues. Després quasi l'hi llevaren per dir que s'alegrava d'haver rebut un «premi nacional català amb el nom d'un poeta nacional català a la ciutat catalana de Gandia». La qüestió és que, quan el torn a veure després de tant de temps, a la Fundació Joan Brossa a punt de presentar el seu llibre, he de desaprendre un altre pic a sentir; la qual cosa resulta difícil de definir perquè hi ha emocions que deixen sense paraules. L'acompanya en Feliu Formosa. Diu en Josep Bargalló (sense citar-ne la procedència) que basta que publiquis el nom d'un autor com a possible responsable del discurs inaugural de la Fira de Frankfurt perquè sigui desclassificat d'aquesta funció. Per tant, em limitaré a apuntar que el nom d'en Formosa apareixia al cartell d'un recital al castell Gohliser de Leipzig. Cosa que no consta al programa de l'Institut Ramon Llull.

Però tornem a la bellesa. Mentre en Carles diu que va escriure un poema convençut que una polla és una gallina ponedora, i que a Alemanya descobrí que les nostres faves són les seves figues, record que, de petits, ell es deia Cal·los, amb ela geminada; jo em deia Lucía. Tots dos ens canviàrem el nom per la mateixa causa (que no raó). I personalment, també perquè no em confonguessin amb na Lucía Etxebarria.

Ella fa pública la seva Cosmofobia a la Fnac del Triangle. Qui li presenta el llibre és na Carmen Domingo que, tot just abans de començar, em xiuxiueja: «Interromp-me». Mal se-nyal. Efectivament, més que una presentació, l'acte sembla un extracte de Dolce Vita.Na Domingo fa una pregunta, n'Etxebarria contesta que està farta que li facin aquesta pregunta, que ja l'ha haguda de contestar deu pics al matí, na Domingo respon que els assistents no tenen la culpa, n'Etxebarria treu a col·lació la seva psiquiatra. Diu que al llibre, el seu personatge és ella, però que no l'és, i que ha de resoldre un misteri que al final no es resol, i que de jove s'imaginava que als 40 anys seria com na Marlene Dietrich.Me deman si la seva novel·la està basada en fets reals o en llibres reals. N'Emili Rosales, a un cantó de la taula, no sap quina cara posar, i em qued amb aquesta frase de la cosmofòbica sobre un home anomenat Tarantino: «Li vaig canviar el nom pel de Tarantine perquè no em caigués una demanda». No seré jo qui alimenti la seva teoria de la conspiració. Així que em pos a pensar en el poema d'en Carles Rima. Perquè vull.

Després vaig a la Llibreria Laie, on en Josep Pernau presenta Humor de combat tot recordant que hi va haver un temps en què els drets d'autor es pagaven amb la cadena perpètua. Mentre em deman perquè hi ha en Manel Fuentes (que de moment no ha badat boca), i veig les editores Blanca Rosa Roca i Isabel Martí, i veig en Josep Maria Espinàs i veig n'Antonio Franco i tanta gent que ja he vist tantes vegades, pens que, ara que els drets d'autor ja són un deure, l'humor continua castigat. Aleshores em ve al cap un altre poema d'en Carles, Vídua i jove. I sí, reconec que encara estic sensualment enamorada d'aquest al·lot que mai més no haurà de canviar-se de nom. Malgrat dir-se, o perquè es diu com és: gai, català i comunista.

llucia.ramis@elmundo.es

PLEXIGLAS / Llucia Ramis