Que la política catalana avanci a cop de calçot, encara que sigui a costa del prestigi del país. Aquesta és la nova praxi política d'ERC. Al tripartit sonen alarmes i el president Montilla no les ha sabut ni les ha pogut desactivar.

Ja torna a pujar i a baixar a ritme de vertigen. ERC ha activat una nova versió del Dragon Khan davant l'exasperació de PSC i ICV que han vist com els republicans, per estratègies òbviament electoralistes, pitjaven l'accelerador a fons i desenterraven l'eix nacionalista que tantes esquerdes obre entre els tres socis de govern.

La cohesió del Govern és ja un miratge. Un miratge que ha durat poc més de cent dies i que s'ha esvaït per l'obsessió d'ERC per dissimular la seva conversió en crossa del Partit Socialista.Una obsessió que, de nou, no només ha dut els republicans al ridícul sinó a tot el país i, a la classe política, especialment.Que ningú no pretengui ara que Convergència i Unió salvi el Govern, no és la nostra tasca. Sí que ho és, en canvi, evitar que les estratègies de vol gallinaci, ara presentades en públic entre calçot i calçot, desprestigiïn la imatge de Catalunya, ja prou devaluada durant el primer tripartit.

La reedició del tripartit 2 va néixer amb l'anestèsia del nacionalisme com a principal ingredient per a què el remake tingués èxit.Sota el paraigua del catalanisme social, PSC, ERC i ICV van segellar un pacte en què passàvem de nació a gestoria. El president Montilla, convençut que amb un govern sense soroll s'imposaria i es visualitzaria la seva autoritat tant dins com fora de l'executiu, va primar el silenci com a codi ètic. I així, amb alguns episodis de xivarri més o menys incontrolat, com el de l'assistència de membres d'ERC i d'ICV a manifestacions en contra del quart cinturó, o el de l'acceptació de la imposició de la tercera hora de castellà a les escoles, el Govern ha anat fent fins avui.

Ara però, davant la necessitat interna d'ERC de desmarcar-se d'un executiu tou en la defensa de l'autogovern, els republicans han avançat per la dreta el seu propi Govern saltant-se tots els codis de circulació pactats. I Montilla, després de veure com es posava a subhasta el seu càrrec, no ha pogut evitar la presentació al Parlament, per part d'Esquerra, d'una resolució a favor de l'autodeterminació, de tenir un Estat propi dins la UE. On és l'autoritat del president i la cohesió del tripartit 2 en un tema de transcendentalitat acreditada com aquest? És evident que enlloc.

El president de la Generalitat és incapaç de mantenir unit el seu executiu per més que el seu vicepresident, en un exercici d'equilibris sense precedents, l'hi ajudi amb proclames de lleialtat a Montilla mentre ERC, dins el mateix hemicicle, advoca per una independència que Montilla rebutja de ple. Catalunya té sobre la taula reptes immediats, als quals ha de donar resposta amb un govern fort. Més enllà del desplegament de l'Estatut, hi ha el traspàs de competències pendents, l'elaboració d'un model d'aeroport que necessitem intercontinental, el traspàs amb garanties del servei de rodalies Renfe i dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell, la creació d'un model econòmic que faci front a la globalització sense renunciar a la petita i mitjana empresa....

Si la pretensió de l'espectacle d'aquests dies era posar en evidència una presumpta manca d'ambició nacional a Convergència i Unió per tapar els errors estratègics d'ERC, la irresponsabilitat és encara major. Perquè, una cosa, lamentable, és que tinguem un Dragon Khan 2 per govern; però una altra, ja inadmissible, és que en aquest tren hi vulguin fer pujar tot el país per salvar el propi seient. En el ple del Parlament d'aquesta setmana, amb diverses resolucions presentades per CiU tant sobre l'àmbit identitari com l'econòmic o el social, ha quedat clar que la federació, fidel al catalanisme pragmàtic i responsable que representa i defensa, té un projecte clar per a Catalunya.

Fa un temps, Xavier Vendrell, escrivia en un article que «en aquest país (...) per desgràcia hi ha bastants més xerraires que no pas patriotes» Cert. I jo, avui, tinc clar a quina categoria pertany Vendrell i el partit que ell representa. Lamento però que el preu de tanta xerrameca l'hàgim de pagar entre tots tenint un Govern de calçotada. Només un darrer prec als qui avui són els responsables de la màxima institució catalana: no facin, del nostre, un país de broma.

David Madí és portaveu de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).