La cultura catalana ha estat convidada d'honor per l'edició d'enguany, en primer lloc, perquè la seva capital te una potentíssima indústria editorial de gran tradició. Però la lectura també es fa en sentit contrari: la indústria editorial catalana participa de la invitació a Frankfurt perquè és el motor comercial de difusió d'una llengua moderna i comercialment interessant. L'una va per l'altre, sinó haurien invitat directament la cultura castellana i aire. La Fira del llibre de Frankfurt mai no convidarà la indústria editorial milanesa (tant o més potent) per què no te cap cultura pròpia, sinó que pertany a l'esfera de la cultura i la llengua italianes.De la mateixa manera que, per molta indústria editorial que hi hagi, la cultura milanesa no serà mai convidada a la fira, simplement, perquè no existeix.

Quan es va convidar a la cultura catalana l'eufòria general va ser tal, que ningú no es va molestar a explicar la lletra menuda per no rebaixar les il·lusions ni les expectatives electorals.Mal fet. El resultat ha estat una polèmica tant estèril com absurda que ha presidit el debat cultural els darrers temps deixant de banda temes potser més importants; que ningú es pensi que la invitació a Frankfurt ens canviarà l'avenir.

El sobiranisme polític i cultural ha fet de l'exclusivitat de la presència d'escriptors en llengua catalana a la capital de Hesse un cavall de batalla tant exagerat que s'ha acabat convertint en cavall de Troia. Els mateixos que, fins i tot al Parlament, van defensar aferrissadament l'exclusivitat del català, s'han anat empassant les paraules segons els seus propis referents polítics, majoritàriament ERC, han anat explicant exactament les circumstancies. I no culpo als republicans, al contrari.Amb l'explicació ha arribat el matís, i en el matís l'equilibri.Si s'hagués fet això d'antuvi potser ens hauríem estalviat molta tinta i massa ximpleries. Però el duo Mieras / Folch no sabien ni com agafar-ho, la parella Mascarell / Manzano va intentar aclarir conceptes i es va contradir, i ha estat Josep Bargalló com a solista (el LLull ja no depèn de Cultura) qui ho ha explicat a qui ho vulgui escoltar. Potser és una mica tard, és clar, potser hi ha opinions políticament interessades i mentalment enquistades que, a hores d'ara, ja no volen ni els convé escoltar; però les coses són com són, no com un vol que siguin.

El Llull portarà a Frankfurt, i a les altres 80 ciutats que formen part del programa genèric que ha començat fa unes setmanes a Leipzig, a més de 150 autors que escriuen en català atenent a criteris d'interès del mercat, i les editorials convidaran als seus autors catalans que escriuen en castellà, no a qualsevol autor en castellà.

Tot ho paga la caixa pública, això si, però als tres programes que està enllestint el LLull, el català hi és absolutament majoritari, gran diferència respecte del programa de la fira de Guadalajara, on el català va ser-hi escandalosament residual.

JOSEP M. MUÑOZ (+)

Des de l'abril de 1977 l'Avenç, la revista d'història i cultura que dirigeix, ha contribuït a crear un espai català de les humanitats des de la perspectiva del catalanisme progressista. Ara, trenta anys després, la publicació s'ha renovat tant estèticament, amb la incorporació del color a totes les seves planes, com empresarialment, amb la incorporació del grup RBA a l'accionariat; a més, aviat començaran l'edició d'una col·lecció de llibres. No us perdeu el número d'aquest més.

ANTONI LLADO (-)

El director de l'Institut Català d'Indústries Culturals anuncia que ha estat un bon any pel cinema català per què els espectadors han crescut un 30%; però hi ha hagut un 21'5% menys d'espectadors a les pel·lícules en llengua catalana i la quota de pantalla ha caigut a menys d'un 3%. Les xifres donen unes satisfaccions tant magres, que mostrar-se cofoi a la premsa és contradictori d'un departament en mans d'ERC. Jugar amb l'ambigüitat de la definició de cine català fa lleig.