ALEX SUSANNA
Sota aquest títol s'hi amaga una excel·lent novel·la d'algú que fins ara era conegut sobretot com a poeta (Poesia 1979-2004) i també com a autor d'un aplec d'articles (Diari sense dies).No és freqüent que el qui està avesat a moure's pel territori del poema sigui capaç d'eixamplar-ne els límits, d'explorar-ne possibilitats i fer-ne una novel·la que funcioni bé com a tal.No estic pas dient que ens trobem amb la típica novel·la de poeta -això més aviat s'entendria en sentit negatiu: excés de lirisme i manca de sentit de la realitat- sinó davant una obra que aprofita al màxim certs recursos intrínsecs de la poesia per consolidar-se com a novel·la, i en aquest sentit es tracta d'un experiment del tot reeixit i no gaire freqüent. De fet, l'autor no sols sembla fer seus els preceptes de Ferrater a Da nuces pueris («una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i de les dones»), sinó que hi transvasa subreptíciament uns quants poemes (seus i d'altri) en un joc implícit de gran eficàcia.
Per tant, el primer que cal dir d'aquesta obra de Pere Rovira (Vila-seca, 1947) és que, partint justament d'aquelles situacions morals que els poemes viviseccionen i de la mena de saber que se'n sol derivar, ha tramat una novel·la que se'ns endú des de la primera fins a l'última pàgina amb el grau d'encanteri propi dels textos inspirats i alhora savis. «La gent, quan llegeix, vol vida, no literatura, i la missió de la literatura és fer veure que és vida». Aquesta frase de la protagonista estableix amb la màxima precisió què busca el lector quan s'enfronta a una novel·la i, en el cas que ens ocupa, què hi troba en escreix.Al principi, grans dolls de vida esbojarrada i inconscient, la que sembla viure a través nostre quan som joves, la que en el fons es viu a si mateixa -el descobriment de «les eufòries de la primera persona»-, però de mica en mica s'infiltren i s'imposen indicis d'una altra mena: «la vida destil·lada fa més mal que cap licor», i és a ella que s'encomanen els mateixos personatges a mesura que el temps els acorrala.
L'amor boig és, doncs, abans que res, una magnífica novel·la d'iniciació i de final -una altra mena d'iniciació, però en sentit invers-, atès que els seus principals protagonistes conviuen «alhora amb el somni de la joventut i amb el final de tot», una novel·la sobre la intempèrie d'aquestes dues etapes i la seva extrema vulnerabilitat («sabent que la indefensió també és una arma»). Però, cosa estranya en una obra que per res del món no es vol metaliterària, també és una novel·la sobre l'acte d'escriure-la -de fet, una obra en què l'autor introdueix brillantment el lector a la rebotiga del seu text per mostrar-li els ardits de la ficció, la necessitat de convertir les males veritats en mentides i, per damunt de tot, l'afany de crear un efecte de màxima versemblança tot fent veure que es tracta d'un text autobiogràfic i, per això mateix, inacabat: «no hi ha cap narració que pugui ser autobiogràfica, perquè ningú no pot escriure el seu final».
|
