Fa pocs dies vaig visitar la cova més important de Pont d'Arc, al departament francès de l'Ardége. Mentre contemplava les parets d'aquella cavitat que van ser pintades per l'homo sapiens fa més de 30.000 anys, vaig tenir una sensació entranya i irrepetible; em vaig sentir totalment identificat amb el realisme pictòric més antic que fins ara s'ha descobert al planeta. Hi havia una identificació ideològica i estètica amb aquells artistes i la meva forma d'entendre l'art que, per la força que tenia, fins i tot a mi em va sorprendre.
Repassava amb la mirada, una a una, les figures representades a la cova com si fos un museu d'art contemporani: rinoceronts, mamuts, cavalls, lleons, panteres i ossos pintats i gravats; al meu davant s'obria una cosmovisió que podia compartir sense cap tipus de barrera i problema amb els humans que deixaren la seva estètica petjada. Una vegada més, me'n vaig adonar que la nostra espècie ha compartit durant els darrers mil·lennis una forma semblant d'entendre el món, que el que ara és ja era, i que formem part d'un mateix coneixement i de la mateixa evolució biològica i social.
Els artistes que van decorar la cova eren aurinyacians, una cultura d'éssers molt intel·ligents que venien de l'Est, ben acostumats al fred, els primers a provar de socialitzar l'art. Eren portadors d'una consciència diferent i necessitaven expressar-ho intensament a tots els qui formaven part del grup.
Veient les pintures i gravats parietals i caminant pel mig de restes òssies de l'os i les restes dels carbons amb què pintaven les parets de la cova, vaig saber que el foc i la pintura eren dos dels elements més importants que tenien per passar informació: la llum i el color. Entenen això, em vaig poder submergir en la consciència del passat d'una població europea de la nostra mil·lenària espècie.
No és possible comprendre qui som sense saber què volem ser.Només d'aquesta manera podem trobar en el passat les homologies i el substrat que ens ajudi a assegurar el futur de l'espècie.El corol·lari del que vaig veure és molt senzill d'explicar, però encara és difícil d'entendre.
Cada vegada entenc millor perquè quan, al segle passat, es van trobar les pintures rupestres d'Altamira, els experts van dir que era una falsificació; ningú comprenia com fa 14.000 anys era possible que algú tingués la consciència i la sensibilitat per fer aquella demostració de cromatisme totalment realista.
Sovint la visió antropocentrista i egocentrista ens enganya i transforma el que veiem en una projecció del que nosaltres volem ser, però en realitat nosaltres som part del procés que va començar amb l'emergència del nostre gènere fa més de dos milions d'anys; la nostra espècie l'ha anat perfeccionant; som consciència de gènere i d'espècie.
Moltes vegades no volem reconèixer en els altres el que ens reconeixem a nosaltres mateixos. La supèrbia i l'enveja ens dominen, podem ser molt gasius en valors; tot plegat és negatiu per a l'espècie. Però segur que això tampoc ho hem inventat nosaltres, els caçadors aurinyacians que van pintar la grotte Chauvet segurament patien els mateixos mals. Ara el que és important és reconèixer aquest fet, només d'aquesta manera la consciència d'espècie ens pot fer treballar per la cohesió social i per trencar la supèrbia i l'enveja, uns factors determinants que no ajuden a fer-nos més humans.
