Autor: Joan Mañas. Editorial: Empúries. Pàgines: 342. Preu: 16,90 euros.

Joan Mañas fa servir diverses citacions -de Margarit, el poeta de l'amor més popular dels nostres dies-, però la més significativa de totes és la de Foucault, que ens posa sobre la pista de l'estructura profunda de la novel·la: arqueologia vol dir, en aquest cas, reescriptura.

Arqueologia de l'amor és una història correcta, amb alguns moments brillants i altres de més ensopits, que es divideix en dues parts i un epíleg. Roc, el protagonista, ha viscut dues relacions importants: una, amb una argentina pèl-roja, Lina, uns anys més gran que ell. L'altra, amb una tal Cris, que el va deixar d'un dia per l'altre. De resultes d'això, el noi manifesta, davant l'amor, una certa desconfiança. Ara manté una relació sense compromís, merament energètica, amb una noia separada (Irene). La noia té unes expectatives que no es cor-responen gens amb les que té en Roc. L'epíleg ho deixa ben clar.

La reescriptura de les dues històries mortes -entrecreuant-ne referències i records- ocupa el gruix del llibre. Roc fa un viatge a París -ciutat que ja havia visitat amb totes dues dones-: l'anada, en tren (primera part), serveix perquè coneguem tot aquest magma existencial i la ferida de la memòria. L'arribada a la capital francesa (segona part) inaugura el nou tombant de la història: s'hi ha desplaçat amb la intenció de cremar totes les cartes i mails de la Lina damunt la tomba de la parella Beauvoir-Sartre, al cementiri de Montparnasse.

L'obra -proporcions salvades- es podria comparar amb l'embriagadora El pasado, d'Alan Pauls. Hi ha més de quatre-centes pàgines de diferència entre l'una -una novel·la curta: Mañas- i l'altra -una novel·lassa: Pauls-. Però en totes dues s'hi detecta l'obsessió per fixar l'escriptura de l'amor (passat). Roc pensa que anant a París i practicant una petita pira amb tanta penyora d'amor exorcitzarà els seus dimonis. Rímini, el protagonista d'El pasado, cremava relacions i objectes per desfer-se del fantasma de Sofía.Aquest darrer podria subscriure fil per randa unes paraules de Roc: «Només tinc passat». El problema, per a tots dos, és en ells mateixos: «La meva incapacitat per veure i sentir la realitat de les coses que m'envolten». Mañas acota molt bé aquesta incapacitat, però llasta el seu relat amb alguns fragments sobre l'experiència amorosa que, al meu entendre, hauria estat més prudent de retallar.Perquè són massa evidents i perquè ja ens els explica la pèssima literatura d'autoajuda.