És el cas de n'Alfred Picó que, com es va quedar afònic de tant cridar Sí, sí, sí, hem guanyat a París, ha plasmat la frase en un títol i ha explicat el viatge que féu a França en autocar.En un primer moment, quan vaig a la presentació a la llibreria Proa Espais, ho faig convençuda que n'Alfred Picó és l'home del temps de TV3. I no entenc res, perquè em costa de creure que una passió com la meteorologia (segon programa amb màxim d'audiència a la petita pantalla) sigui compatible amb el futbol (primer programa amb màxim d'audiència). Després resulta que l'autor del llibre no és l'home del temps, sinó un altre que s'hi assembla d'ulls cap amunt; les passions solen tenir-se entre cella i cella.I al cap d'una estona, encara entenc menys que abans, perquè Alfred Picó-home-del-temps-de-veritat entra per la porta, i s'asseu a darrera fila, diu que «per dominar».

A tot això, en una paret s'hi projecta el gol que Belleti li ficà a l'Arsenal i el que Eto'o li ficà al Madrid al mateix partit (la passió té aquestes coses, i el camerunès es pren tots els matxs com si fossin contra l'equip blanc). Mentrestant, un senyor a qui els altres anomenen «el pare del geni» es passeja entre els assistents, i jo em sent com si m'hagués colat a les noces d'uns desconeguts. Crec que l'editora Núria Tey també. Aleshores, en Jordi Galceran explica que els bessons Hernández i Fernández són socis del Barça, però que als partits contra el Madrid prefereixen no seure al lloc que tenen assignat a primera fila perquè tenen por de saltar al camp. El periodista Josep Vila pren la paraula i confessa que per culpa d'aquest llibre va ser a punt de perdre un amic. I el que ve ara és molt fort, no apte per a aprensius: resulta que en Vila apunta el nombre de gresques, confessions i arreglades de món que comparteix amb el col·lega Picó en una llibreta, i s'ha adonat que durant el darrer any han minvat ostensiblement en comparació amb els altres vint-i-quatre. Un trauma.

Finalment, n'Adrià Serra diu que el dia que es mori, el partit de París serà al top ten de la seva felicitat, i afegeix: «Ho dic perquè no hi ha la meva xicota davant». Entenc que les dones s'apassionin pel tuppersex i vagin en tropa a la Fnac de l'Illa perquè n'Alicia Misrahi les assessori... a la llibreria. Clar que em motiva més el cas de na Gemma Almagro. Aquesta sociòloga madrilenya es plantà un dia a Arbúcies i sentí a parlar de la república independent de la Guerrilla. No podia creure que estigués integrada només per tres persones del sexe masculí (en Carles Xuriguera, en Rafel Feixedas i en Quim Masferrer) ni que tingués una constitució pròpia (és a dir: un té la constitució de guapo, l'altre de graciós i l'altre de sorprès -no sé a quin li pertoca què-). Tampoc no es podia creure que només li xerrassin en català.«Entenc abans un romanès que en aquests tres», confessa ara que presenta el llibre al Fòrum de la Fnac de l'Illa. Un d'ells -el de la primera constitució- explica que, com a pallassos, no podien escriure un llibre, però que ara estan encantats de ser objecte de l'assaig La República de Guerrilla.

La qüestió és que la meva corresponsal a la llibreria del mateix centre informa: «Aquí el públic és de la tercera edat». Efectivament, he vist com dos dels cinquanta iaios que hi ha a la sala han marxat en saber que es presentaven objectes sexuals a l'altra sala. Dir que la passió no té edat és tòpic, però conec més d'un avi que mira els partits amb la tele apagada per mor dels infarts.El resultat sempre és als focs artificials.

llucia.ramis@elmundo.es