Hi ha determinades aportacions que projecten la cultura catalana cap a la plena visibilitat internacional, gestos intel·lectuals que, de sobte, ens situen a l'avantguarda del pensament i de la sensibilitat d'una època. Aquest és el cas de l'assaig que presenta l'hebraista Manuel Forcano sobre les croades medievals segons la perspectiva del poble jueu (A fil d'espasa. Les croades vistes pels jueus. La Magrana, Barcelona 2007) que està cridat a convertir-se en un text de referència (i tal vegada en la novetat fulgurant d'aquest Sant Jordi) per la profunditat de l'anàlisi, pel domini de les fonts i, sobretot, per la fluïdesa i la precisió d'una prosa bellíssima.

El viatge cap a l'Europa i el Pròxim Orient dels segles XI, XII i XIII ens ajuden a comprendre l'allau d'odis i de prejudicis que el cristianisme ha anat covant cap a les comunitats jueves fins a l'esclat de l'horror que representaren els camps d'extermini del segle XX. Però, al meu parer, la reflexió històrica de Forcano penetra en el moll d'una hipòtesi d'envergadura més àmplia com és la relació amb l'alteritat i la fixació dels tòpics i de les pulsions destructives que genera la incomprensió de la diferència.L'escrit, amarat de saviesa, provoca en el lector aquesta mena d'epifanies plaents derivades de la concordança entre la presentació dels fets i la interpretació de les causes, però alhora deixa copsar la inquietant conclusió de com els arquetipus dels conflictes d'identitat que porten a les atrocitats més salvatges i més inconcebibles sempre estan a punt de repetir-se.

Forcano reprèn la idea de canviar de bàndol en el relat de l'avatar històric que, en el cas de les guerres santes medievals, ja havia perfilat Amin Maalouf en la seva cèlebre obra Les croades vistes pels àrabs. A la proposta d'A fil d'espasa, tanmateix, la narració aporta la perspectiva de les tribulacions entre una majoria (cristians) i una minoria (jueus) en un mateix territori, cosa que evoca al concepte de «l'enemic interior» i que planteja un terme de comparació encara més suculent amb situacions viscudes en l'actualitat immediata.

Una lectura atenta de l'escrit ens reforça en la intuïció que les inseguretats identitàries de la majoria que generen els esclats de violència i de repressió més brutals no es troben tant contra l'enemic llunyà com en la creença que la principal amenaça ve d'aquells que viuen entre nosaltres. Això val per a les comunitats jueves que van ser anorreades a la conca del Rin per la soldadesca de la Primera Croada a finals dels segle XI (un sinistre precedent de l'Holocaust que es consumaria a Alemanya sota el règim nazi) però també pels aires que prenen les tensions entre majories i minories nacionals a l'Europa contemporània o per la desesperació amb la qual les democràcies occidentals entomen la presència d'aquest «enemic invisible» que és el terrorisme d'estirp religiosa protagonitzat, en gran part, per ciutadans de les mateixes democràcies, fills o néts dels immigrants de primera generació.

Ens trobem doncs, davant d'un text que ens obre una nova manera de veure el passat i d'acarar-nos als reptes del present, el coneixement com a millor antídot perquè els desastres no es reprodueixin malgrat totes les inèrcies, i una prova rutilant que, afortunadament, de vegades, la història no sempre l'escriuen els vencedors i que n'hi ha prou en servar els mots per servar la memòria.