Potser resultarà ociós recordar que la veritat no és un ens substancial, sinó un predicat. No existeix la Veritat, una dama a qui els humans ens poguem adreçar com ens adrecem al veí o a l'adversari, sinó que hi ha asseveracions que són veritables i d'altres que no. Hi ha països en què la veritat, o sigui dir la veritat, és una categoria moral indiscutible, i d'altres en què per desídia, per estultícia i malevolença, per falta d'objectius i d'entitat col·lectiva, dir la veritat o no dir-la no determina res.
Tard o d'hora les comunitats han d'enfrontar-se als seus dimonis familiars. Des de Titus Livi fins a Maquiavel documentaríem multitud de casos en què com més es triga a fer neteja i ordre, més costa posar-s'hi, més llarg i dolorós acaba resultant el procés. La por a l'enfrontament, la por a la guerra, a la pèrdua d'una seguretat indigna, penitenciària i anquilosadora sotmet a un silenci vergonyós el país que, presoner d'una mena de joc del mentider a múltiples bandes, no troba -en la majoria de casos perquè no la vol buscar- la manera de resoldre els seus afers pendents.
Aquest és el cas de Catalunya i d'Espanya, l'únic lloc del món civilitzat on els qui apunten la veritat són acusats d'agitadors irresponsables i aprenents de bruixot temeraris, on la democràcia no para de trontollar perquè en els seus fonaments hi ha el silenci forçat i la mentida, comptes pendents i greuges no resolts. No hi ha cap intenció de fer justícia històrica, sinó que a més qualsevol intent en aquesta direcció es converteix en un aprofundiment de la confusió i de l'ocultació de la veritat. Els posaré un exemple on m'he vist implicat de forma personal.
Tal com els contava en la crònica anterior, fa uns dies vaig presentar una ponència en el Congrés de la llengua espanyola de Cartagena d'Indies, i tal com des de l'organització m'havia estat encomanat, em vaig permetre un balanç més o menys general de l'actual estat de relacions entre la llengua catalana i l'espanyola dintre del context de les relacions entre Catalunya i Espanya -o caldria dir Madrid?-. Vaig provar de ser el més objectiu possible -ja sabem que del tot no se n'acaba de ser mai-, i repartir responsabilitats, per no dir culpes, de manera equànime.
Doncs bé, al final vaig acabar essent conflictiu, i tot i unes conclusions que em semblaven inequívocament conciliadores i positives, un dels passatges centrals va ser l'esca del conflicte. Permetint-me que m'autociti: «( ) por una extraña y nefasta combinación entre la ineptitud de los políticos catalanes y la resistencia de los españoles, la situación actual de lo catalán en general, y del idioma en particular, en términos de equivalencias razonables, es en más de un aspecto peor ahora de lo que era hace cuarenta años bajo la bota franquista. El paso de la cultura de la resistencia a la incultura de las leyes del mercado le ha sentado fatal a la difusión y la presencia de la literatura catalana. ( ) La homogeneización del llamado Estado de las Autonomías, combinado con la mala gestión de los propios recursos desde Cataluña, ha anorreado el prestigio de lo catalán, y la situación actual es de una pugna perpetua por la presencia pública ( ).»
En la premsa de la capital d'Espanya, el discurs es va convertir en aquest altre: «Palol ( ) dijo que los problemas del catalán no son culpa del mercado sino de Madrid.» (EL MUNDO, 30 de març de 2007, pàgina 57). No és ara el meu ànim d'entrar en polèmiques internes, però ja que no volem acabar amb els malsentesos fins a les últimes conseqüències, com a mínim caldria adreçar esforços a no tirar més llenya al foc.
De forma paradoxal, i ja que l'àmbit del catalanisme clàssic o novell sembla tenir una força i una capacitat de difusió i d'influència més que limitades, la revisió de la història ens pot venir d'on menys ens esperem. L'altre dia, entrevistat per la Mònica Terribas a la TV3, el magistrat Alfons López Tena va dir en menys de mitja hora tot allò que multitud de ciutadans diuen de forma fragmentada i repartida al llarg de dilatades etapes de la vida. No entraré a valorar la justícia i la veritat de les seves consideracions, ni a reproduir-les. Potser, igual com passa amb la cultura en general, i amb la literatura en particular -l'àmbit en el qual aquest cronista se sent menys ignorant-, falta un debat autèntic, honest, entre persones que saben el que diuen i que no estan malejats per compromisos polítics ni condicionants mediàtics. Entre persones capaces d'exposar la veritat i de restituir una dignitat col·lectiva tan perduda que la majoria no gosa ni parlar-ne, i quan alguns ho fan, l'efecte és esperpèntic, d'escarni, de burla reiterada.
